Paralelament al moviment nordamericà van apareixer en Anglaterra una serie de grups si cap més radicals. Encapçalats pels Sex Pistols, altres formacions com The Clash o The Buzzcocks van sorgir amb força desde les cladegueres de Londres.
Aquesta agresivitat i violència van fer molt de mal a la imatge del punk, ja que personatges com Sid Vicious van passar de mostrar una aparença d'agresivitat a descarregar-la directament sobre el públic. I com a mostra dos botons: Una imatge de Sid Vicious en un concert sagnant degut a una inscripció que es va fer en el pit amb una navalla on sembla que posava: "xuta'm" i escopia sobre el públic. I la segón és un video on es veu a propi Sid colpejant a un espectador amb el seu baix (0:08).
Sid Vicios amb el pit tallat
Sid Vicious colpeja a un espectador
Açò junt amb altres histories que circulen del grup com que en un concert Sid li va llençar una jarra a una xica del públic que li provocà la perdua d'un ull, agressions a periodistes i finalment l'acusació de la mort de la seua novia Nancy Spungen (cosa que no quedà provada) van fer que la premsa relacionara directament el punk amb la violencia extrema i el moviment quedà reduït a la minima expressió. Sense rebre publicitat, ni eixir en la televisió, ni res de res.
Per això fa rabia que grups com els Ramones que han estat durant molt de temps currant-se'ho, xuplant-se milers de kilometres per fer quasi 200 concerts a l'any (lo qual és una barbaritat si pensem que entre mig van gravar 21 discs) i que només es barallaven continuament entre ells, pero mai van crear cap incident entre ells i el públic, no hagen tingut la fama que mereixien. Ala, ja m'ha eixit la meua vena ramoniana i anti Sex Pistols!! jajajaja!
Bueno, tornant a Londres s'ha de dir que un dels errors que tè este llibre es que apenes nomena a un grup tan important com van ser The Clash. Potser fora el grup que més a dalt de les llistes va arribar amb el seu discarro London Calling i només se'l menciona de passada.
Koka Kola - The Clash
ANYS 90:
El llibre acaba en l'any 92, poc després de la mort de Johnny Thunders i Cheetah Chrome, cantants de TheHeartbreakers i de The Dead Boys respectivament (ací si que li va vindre ve el nom a Cheeta... humor negre de les 21h) que és com una manera de representar la mort del punk; i encara que d'alguna manera el moviment mai ha tornat a tindre la força que va tindre en els seus inicis, si que és cert que han seguit apareixent grups que han intentat mantindre encesa la flama del punk. Estic parlant de grups com els Bad Religion, Rancid, NOFX, Lagwaggon, Green Day, Offspring i més actualment Teenage Bottlerocket i tants altres.
Anesthesia - Bad Religion
Com he dit en la primera entrada sobre el llibre, és molt recomanable si t'agrada el punk i si vols enterar-te de totes les bogeries i barbaritats que van fer tota la serie de personatges que apareixen contades per ells mateixa.
Després de vore al gran Iggy, uns del mites vius dels incis del punk, aquet estiu m'he llegit Per favor mata'm: la història oral del punk, regal d'aniversari de Rachel i María (gracies a les dos). Es tracta d'una gran recopilació d'entrevistes fetes als principals protagonistes del moviment punk des dels seus inicis i ordenades de manera més o menys cronológica. Si vos agrada el punk aquet llibre es increible ja que pots assabentar-te, a partir dels testimonis reals dels seus protagonistes, de com va anar la cosa. Drogues, sexe i molt de rock and roll és el que trobareu en esta serie d'entrevistes entremesclades... I per damunt de tot un sentiment de fer el que cadascú volia en cada moment, sense prejudicis ni lleis. Va ser un moviment que va naixer de la deseperació, de la falta de treball i objectius de tota una generació que se sentia perduda i que no podia fer un altra cosa que descarregar la seua frustració amb una música visceral i un estil de vida portat al limit. D'ací naixqueren cançons com Blank Generation (Generació Buida) de Richard Hell and the Voidoids o el God save the Queen dels Sex Pistols amb el seu mitic estribillo "no future for you!".
God save the Queen - Sex Pistols
Quan parlem de punk son les imatges d'aquet video les que de seguida ens venen al cap: Johnny Rotten encorvat, cantant i maleint a la reina. Un altra cosa no, pero si algo se li ha de reconeixer als Sex Pistols és que amb només un album (Never mind the bollocks) van aconseguir moltísima repercusió i no només aixó, sino que han perdurat com al simbol de tot el que va ser el moviment punk (encara que també es cert que la mort de Sid Vicious també va ajudar a mitificar al grup fent valer la dita de "mor-te i seràs etern"). Tot i això, tenint en compte que el moviment va començar cap a finals del 60 i encara perdura, i ells només van estar del 77 al 78 no está mal no?
NOVA YORK:
Ací es on realment va començar tot. És la ciutat on el moviment comença a gestar-se i ho fa amb dos protagonistes principals: La Velvet Undreground i el seu padrí Andy Warhol. Allí, en l'edifici de la Factory, propietat d'Andy Warhol, va ser on Lou Reed, John Cale, Nico i companyia van començar a fer la música underground que, tot i que segueix sent un estil notablement diferent, si que donaria peu, gracies al seu ideari de "fes el que vullgues quan vullgues i com vullgues", al naixement del punk.
Hem de tindre en compte que estem parlant del finals dels 60 i que encara el rock hippie, psicodèlic i progresiu estava molt latent i d'ahí evidentment es va nutrir la Velvet. Les seues cançons seguien sent llaaaargues i un poc pesades, pero si que es cert que li van donar un toc irreverent i diferent i el grups que van apareixer posteriorment van trobar un altre estil, una altra forma de fer, aconseguint un so més visceral i directe. Fins llavors semblava que per a fer música havies de ser un superdotat i formacions de Nova York posteriors a la Velvet com els Dead Boys, The Dictators, The New York Dolls, The Hertbreakers i soooooobretot els Ramones li van donar la volta a la truita i van dir: si? Cançons de 2 minuts maxim, sense floritures i a fer la ma!!!
Sunday Morning - The Velvet Underground
DETROIT:
Un a mica després que apareguere la Velvet en Nova York van sorgir en Detroit (ciutat de grans empreses de l'automobil anades a menys, lo que va provocar que molta gent es quedara sense feina ni expectatives) una serie de grups que ja es van apropar molt més a la idea que tenim del que és un grup de punk; i no només per la música, sino per l'estil de vida que portaven: moooolta heroina, tuinals, LSD, marihuana, alcohol, molt de sexe pero també molta música.
Per cert, una de les coses que m'ha ensenyat este llibre es saber per què s'anomenà Punk a aquet estil. Doncs tan secill com que va agafar el nom d'una revista que començà a editar-se en Nova York que s'anomenava Punk i feia entrevistes a gent del moviment... que fàcil no? La traducció de Punk es basura o desperdici, que és com la propia gent del moviment es definia a si mateix.
Pero tornem a Detroit. Ací van sorgir dos grups importantisims: MC5 (que vol dir Motor City 5, és a dir, els 5 de la Ciutat del Motor) i els Stooges, capitanejats per Iggy Pop. Aquestes formacions amb la seua actitud provocadora i la seua manera de viure al límit van començar a gestar el so ràpid i distorsionat del punk. Com que del Sr. Iggy ja vam parlar l'altre dia i ja vam possar algún video penjaré el mitic tema dels MC5Kick Out de Jams, que qualsevol de la meua generació atribuïm al grup dels 90 The Presidents of the United States of America i que resulta que tè ja més de 40 anys!!! Del tio Iggy només dir que després de llegir el llibre encara no se com pot estar viu. Ho ha probat tot!!! Tot!! En el llibre cada vagada que ix és per a dir lo colocat que anava d'heroina, cocaina, alcohol..., que si se revolcava per damunt de vidres estesos per l'escenari, que si Nico li va pegar la gonorrea... En fin! Indestructible és el tio!!!
Kick out the jams - MC5
NOVA YORK DE NOU: Contemporanis a la Velvet de Nova York van ser el Patti Smith Group i Television que encara van continuar amb un estil de cançons llargues i repetitives (Horses de Patti Smith dura 10:00 i Marquee Moon de Television uns 7:00).
Un poc més tard, ja a mitjans dels 70, els New York Dolls, The Dead Boys, The Heartbreakers i els Ramones (que son els que més repercusió han tingut, perque han sigut els que més han perdurat amb diferencia, més de 20 anys damunt dels escenaris van estar!!) van deixar-se de floritures i van anar directes al gra: cançons molt més curtes, ràpides i cantades amb molta ràbia. Aquestes premises les van portar a l'extrem els Ramones que les tocaven totes seguidetes i els primers concerts duraven com a molt 15 o 20 minuts. A continuació vos deixe dos videos, u dels New York Dolls i l'altre dels Ramones, on se'ls pot vore barallant-se per decidir quina cançò van a tocar, en un dels seus primers concerts en el CBGB... de traca!. El so és prou roïnet, pero és que ells diguem que encara casi ni sabien tocar. Pero això va ser un altre de les raons de que ixqueren tantisims grups... vergonya ninguna!!! Per cert, el CBGB va ser un dels locals junt al Max's que van acollir els primers concerts de tots aquets grups de l'escena punk, incloent també a Blondie, Talking Heads i tants altres. CBGB significa Contry BlueGrass and Blues... cágate!!!
