HEAVYPUNKPOP

Aquesta setmana he escoltat 3 grups que no tenen res que vore entre si... bueno sí que tenen algo en comú: la qualitat músical.

El primer d'ells és Neuman. Quan els vaig descobrir i vaig començar a mirar el seus videos entre que canten en anglés i la pinta del guitarra i cantant que pareix super "guiri" evidentment vaig pensar que no eren espanyols. Doncs mira tú per on que són de Murcia!! La banda la integren Paco Román (veu i gutarra) i Fernando Lillo (teclats) i tan sols porta uns 3 anys de trajectoria. Pero quina trajectoria! En només 2 discs han aconseguit un gran exit no només a nivell nacional sino també internacional, sent reconeguts inclús per la revista Rolling Stone com uns dels grups "a escoltar". Tenen un estil fosquet que va del simple pop, passant pel pop rock i que derviva en algunes cançons al que podriem anomenar com poprock progresiu, ja que no tenen ningún pudor en fer temes de 10 ó 12 minuts. I com diriem en castellà "para muestra un botón":

Neuman - Sil Fono

Un altre grup que m'ha sorprés gratament ha estat Cuello. Que gracies a Déu que tenen el disc en el Spotify perque sino ves a buscar cuello en internet a vore si els trobes. I sino teniu Spotify podeu escoltar el disc sencer desde la seua web: http://cuello.bandcamp.com/ Me'ls va descobrir el meu cunyat Luismi (Luchos) i la millor manera de descriure l'únic disc que tenen i que acaben de traure aquest any és amb les paraules que ell va utilitzar: "para mi este disco es un clásico" Jajajaja! Recent tret i és un clàssic? Doncs la veritat és que no li falte gens de raó. El disc sona molt i molt be, directe, agresiu, contundent. Sembla un disc punk-rock de tota la vida, d'estos que has maxacat en cassette una i mil voltes i lo millor de tot és que enganxa moltisim. La formació esta capitanejada per José Guerrero, que està present també en Betunizer, Jupiter Lion i La Orquesta del Caballo Ganador. No sé com dóna a bast el tio! Aquest és el seu primer video: 

Cuello. Estudiándote

I per últim ahi van uns suecs que si sou jeviiiiiimetaaaaals (com diria el meu primo Iván Navarro) vos encantaran. S'anomenen Three Seasons i fan un rock setentero psicodèlic rollo Led Zeppelin amb moltísima qualitat. La veu cridanera del cantant, el organo Hammond sonant de fons, guitarra metalera i una bateria i un baix contundents creen un estil que ens trasllada 40 anys enrere.

Three Seasons - Since Our First Day

EL QUE NO ET MATA, ET FA MÉS FORT (The Stumps)

De nou comence una entrada enrecordant-me del temps que feia que no publicava res... Bueno, crec que l'audiencia ho haurà pogut soportar... XD

Durant tot este temps m'han passat moltes coses musicalment parlant: concerts, discos, algun que altre "festivalillo", etc... Pero el més important ha sigut la progresió que hem experimentat els The Stumps.

Els The Stumps som una banda que la formem David Prieto (guitarra), Jordi Martín (bateria) i un servidor Pau Ten (baix i veu). Intentem fer una especie d'indierock pero se'ns va un poc cap al rock. Portem a la tonteria uns 3 anyets i pico amb diferents membres fins consolidar la formació actual.

D'esquerra a dreta: David Prieto, Jordi Martín i Pau Ten

L'explicació del titol de l'entrada és que per una part hem rebut la nostra primera ostia musical just el dia abans del que havia de ser el nostre debut (s'anulà el concert) i per altra banda aquet mes i mig que portem preparant-se el miniset de 4 temes, ens ha servit per fer-mos creixer, madurar, trobar-me a mi mateix com a cantant (tot i que m'ha costat) i donar-nos l'empenta necesaria per voler eixir d'una vegada del local i començar a fer directes. Esta primera vegada no ha pogut ser... no havia de ser. Pero se que en breu farem un directe...

 

Logo The Stumps

També hem aprofitat per dissenyar el logo que haviem de colocar al nostre primer cartell (que no possaré aquí perque sembla que ens ha donat "mal fario") i que quedarà molt xulo en el bombo de la bateria...o no?

Doncs espere parlar-vos molt dels Stumps en les properes entrades i d'altres temes musicals que se me vagen ocorrint.

PD: Des d'aquí donar-li les gracies a Jordi Egea de "Los Electricos" per tots els seus consells i per la seua increible positivitat enfront les adversitats. GO STUMPS!!

PER FAVOR MATA'M (part 2)

LONDRES

Paralelament al moviment nordamericà van apareixer en Anglaterra una serie de grups si cap més radicals. Encapçalats pels Sex Pistols, altres formacions com The Clash o The Buzzcocks van sorgir amb força desde les cladegueres de Londres.

Aquesta agresivitat i violència van fer molt de mal a la imatge del punk, ja que personatges com Sid Vicious van passar de mostrar una aparença d'agresivitat a descarregar-la directament sobre el públic. I com a mostra dos botons: Una imatge de Sid Vicious en un concert sagnant degut a una inscripció que es va fer en el pit amb una navalla on sembla que posava: "xuta'm" i escopia sobre el públic. I la segón és un video on es veu a propi Sid colpejant a un espectador amb el seu baix (0:08).

Sid Vicios amb el pit tallat

 Sid Vicious colpeja a un espectador

Açò junt amb altres histories que circulen del grup com que en un concert Sid li va llençar una jarra a una xica del públic que li provocà la perdua d'un ull, agressions a periodistes i finalment l'acusació de la mort de la seua novia Nancy Spungen (cosa que no quedà provada) van fer que la premsa relacionara directament el punk amb la violencia extrema i el moviment quedà reduït a la minima expressió. Sense rebre publicitat, ni eixir en la televisió, ni res de res. 

Per això fa rabia que grups com els Ramones que han estat durant molt de temps currant-se'ho, xuplant-se milers de kilometres per fer quasi 200 concerts a l'any (lo qual és una barbaritat si pensem que entre mig van gravar 21 discs) i que només es barallaven continuament entre ells, pero mai van crear cap incident entre ells i el públic, no hagen tingut la fama que mereixien. Ala, ja m'ha eixit la meua vena ramoniana i anti Sex Pistols!! jajajaja!

Bueno, tornant a Londres s'ha de dir que un dels errors que tè este llibre es que apenes nomena a un grup tan important com van ser The Clash. Potser fora el grup que més a dalt de les llistes va arribar amb el seu discarro London Calling i només se'l menciona de passada.

Koka Kola - The Clash

 ANYS 90:

 El llibre acaba en l'any 92, poc després de la mort de Johnny Thunders i Cheetah Chrome, cantants de The Heartbreakers i de The Dead Boys respectivament (ací si que li va vindre ve el nom a Cheeta... humor negre de les 21h) que és com una manera de representar la mort del punk; i encara que d'alguna manera el moviment mai ha tornat a tindre la força que va tindre en els seus inicis, si que és cert que han seguit apareixent grups que han intentat mantindre encesa la flama del punk. Estic parlant de grups com els Bad Religion, Rancid, NOFX, Lagwaggon, Green Day, Offspring i més actualment Teenage Bottlerocket i tants altres.

 Anesthesia - Bad Religion

Com he dit en la primera entrada sobre el llibre, és molt recomanable si t'agrada el punk i si vols enterar-te de totes les bogeries i barbaritats que van fer tota la serie de personatges que apareixen contades per ells mateixa.

PER FAVOR... MATA'M (part1)

Després de vore al gran Iggy, uns del mites vius dels incis del punk, aquet estiu m'he llegit Per favor mata'm: la història oral del punk, regal d'aniversari de Rachel i María (gracies a les dos). Es tracta d'una gran recopilació d'entrevistes fetes als principals protagonistes del moviment punk des dels seus inicis i ordenades de manera més o menys cronológica. Si vos agrada el punk aquet llibre es increible ja que pots assabentar-te, a partir dels testimonis reals dels seus protagonistes, de com va anar la cosa. Drogues, sexe i molt de rock and roll és el que trobareu en esta serie d'entrevistes entremesclades... I per damunt de tot un sentiment de fer el que cadascú volia en cada moment, sense prejudicis ni lleis. Va ser un moviment que va naixer de la deseperació, de la falta de treball i objectius de tota una generació que se sentia perduda i que no podia fer un altra cosa que descarregar la seua frustració amb una música visceral i un estil de vida portat al limit. D'ací naixqueren cançons com Blank Generation (Generació Buida) de Richard Hell and the Voidoids o el God save the Queen dels Sex Pistols amb el seu mitic estribillo "no future for you!".

God save the Queen - Sex Pistols

Quan parlem de punk son les imatges d'aquet video les que de seguida ens venen al cap: Johnny Rotten encorvat, cantant i maleint a la reina. Un altra cosa no, pero si algo se li ha de reconeixer als Sex Pistols és que amb només un album (Never mind the bollocks) van aconseguir moltísima repercusió i no només aixó, sino que han perdurat com al simbol de tot el que va ser el moviment punk (encara que també es cert que la mort de Sid Vicious també va ajudar a mitificar al grup fent valer la dita de "mor-te i seràs etern"). Tot i això, tenint en compte que el moviment va començar cap a finals del 60 i encara perdura, i ells només van estar del 77 al 78 no está mal no?

NOVA YORK:

Ací es on realment va començar tot. És la ciutat on el moviment comença a gestar-se i ho fa amb dos protagonistes principals: La Velvet Undreground i el seu padrí Andy Warhol. Allí, en l'edifici de la Factory, propietat d'Andy Warhol, va ser on Lou Reed, John Cale, Nico i companyia van començar a fer la música underground que, tot i que segueix sent un estil notablement diferent, si que donaria peu, gracies al seu ideari de "fes el que vullgues quan vullgues i com vullgues",  al naixement del punk. 

Hem de tindre en compte que estem parlant del finals dels 60 i que encara el rock hippie, psicodèlic i progresiu estava molt latent i d'ahí evidentment es va nutrir la Velvet. Les seues cançons seguien sent llaaaargues i un poc pesades, pero si que es cert que li van donar un toc irreverent i diferent i el grups que van apareixer posteriorment van trobar un altre estil, una altra forma de fer, aconseguint un so més visceral i directe. Fins llavors semblava que per a fer música havies de ser un superdotat i formacions de Nova York posteriors a la Velvet com els Dead Boys, The Dictators, The New York Dolls, The Hertbreakers i soooooobretot els Ramones li van donar la volta a la truita i van dir: si? Cançons de 2 minuts maxim, sense floritures i a fer la ma!!!

Sunday Morning - The Velvet Underground

DETROIT: 

Un a mica després que apareguere la Velvet en Nova York van sorgir en Detroit (ciutat de grans empreses de l'automobil anades a menys, lo que va provocar que molta gent es quedara sense feina ni expectatives) una serie de grups que ja es van apropar molt més a la idea que tenim del que és un grup de punk; i no només per la música, sino per l'estil de vida que portaven: moooolta heroina, tuinals, LSD, marihuana, alcohol, molt de sexe pero també molta música.

Per cert, una de les coses que m'ha ensenyat este llibre es saber per què s'anomenà Punk a aquet estil. Doncs tan secill com que va agafar el nom d'una revista que començà a editar-se en Nova York que s'anomenava Punk i feia entrevistes a gent del moviment... que fàcil no? La traducció de Punk es basura o desperdici, que és com la propia gent del moviment es definia a si mateix.

Pero tornem a Detroit. Ací van sorgir dos grups importantisims: MC5 (que vol dir Motor City 5, és a dir, els 5 de la Ciutat del Motor) i els Stooges, capitanejats per Iggy Pop. Aquestes formacions amb la seua actitud provocadora i la seua manera de viure al límit van començar a gestar el so ràpid i distorsionat del punk. Com que del Sr. Iggy ja vam parlar l'altre dia i ja vam possar algún video penjaré el mitic tema dels MC5 Kick Out de Jams, que qualsevol de la meua generació atribuïm al grup dels 90 The Presidents of the United States of America i que resulta que tè ja més de 40 anys!!! Del tio Iggy només dir que després de llegir el llibre encara no se com pot estar viu. Ho ha probat tot!!! Tot!! En el llibre cada vagada que ix és per a dir lo colocat que anava d'heroina, cocaina, alcohol..., que si se revolcava per damunt de vidres estesos per l'escenari, que si Nico li va pegar la gonorrea... En fin! Indestructible és el tio!!!

Kick out the jams - MC5

NOVA YORK DE NOU:
Contemporanis a la Velvet de Nova York van ser el Patti Smith Group i Television que encara van continuar amb un estil de cançons llargues i repetitives (Horses de Patti Smith dura 10:00 i Marquee Moon de Television uns 7:00). 

Un poc més tard, ja a mitjans dels 70, els New York Dolls, The Dead Boys, The Heartbreakers i els Ramones (que son els que més repercusió han tingut, perque han sigut els que més han perdurat amb diferencia, més de 20 anys damunt dels escenaris van estar!!) van deixar-se de floritures i van anar directes al gra: cançons molt més curtes, ràpides i cantades amb molta ràbia. Aquestes premises les van portar a l'extrem els Ramones que les tocaven totes seguidetes i els primers concerts duraven com a molt 15 o 20 minuts. A continuació vos deixe dos videos, u dels New York Dolls i l'altre dels Ramones, on se'ls pot vore barallant-se per decidir quina cançò van a tocar, en un dels seus primers concerts en el CBGB... de traca!. El so és prou roïnet, pero és que ells diguem que encara casi ni sabien tocar. Pero això va ser un altre de les raons de que ixqueren tantisims grups... vergonya ninguna!!! Per cert, el CBGB va ser un dels locals junt al Max's que van acollir els primers concerts de tots aquets grups de l'escena punk, incloent també a Blondie, Talking Heads i tants altres. CBGB significa Contry BlueGrass and Blues... cágate!!!

Personality Crisis - The New York Dolls

 

Ramones en el CBGB (1974)

EL LONELY BOY ES TROBA AMB RAMON I L'IGUANA

Bueno, després d'abandonar totalment el blog durant unes quantes setmanes (mesos potser?)... Algo m'han comentat d'una boda i tal... ;)

...tornem al lio! Al turrón!!!! I és que durant tot aquet temps m'han passat moltes coses, musicalment parlant.

Com diria Jack el Destripador, anem per parts. Lo primer que vull dir és que vaig tornar a vore a Marky Ramone i la seua banda d'imitadors... I no vull dir que ho fagen mal. Ja sabeu que qui vos parla es un ramoniano acèrrim, pero se perfectament que per a tocar cançons de los Ramones no has de ser ningún virtuós. Tot i això he de dir que el guitarra i el baixista que s'ha buscat Marky per a seguir treient-li suc a la marca Ramones, no ho fan gens malament. Del cantant no puc dir lo mateix. Per al meu gust la seua veu no encaixa amb el sò Ramones, pero que collons! Si eres un friki de la banda en quan comences a escoltar Rockaway Beach i un seguit de 30 temes SENSE PARAR!, al més pur estil Ramones, ja te desmelenes i et deixes emportar per les sensacions que te provoquen eixos acords i no pots fer res més que flipar-la! Un altra cosa és el que pensaran Joey, Dee Dee i Johnny des d'allà on estiguen...

En esta entrada també vull destacar una cançò per moltisimes raons (qui me coneixeu ja sabreu de que parle). Primer perque és un tema increible i segon perque el video oficial de la cançò és la bomba. Estic parlant del tema Lonely Boy dels Black Keys. Son un grup que els he descobert fa relativament poc i la veritat és que tenen uns discs increibles amb uns temes acollonants. Moltes ganes hi ha de vore'ls. Llastima que només vinguen a Madrid al Novembre i damunt siga un dimecres... :( 

Ací vos deixe el video en directe d'una actuació i després el videoclip oficial de la cançò... si, si, el que voreu és el video oficial de la cançò!! Gran ballarí el negret! Carlton Banks, del Principe de Bel-Air, no tè res que envejar-li!

 Actuació dels Black Keys en la BBC

Videoclip Oficial Lonely Boy - Black Keys

I per acabar tenim l'increible actuació del mestre de mestres, Dèu de Dèus, rei de reis... ni més ni menys que el Gran Iggy Pop!!! 65 anys!! 65 anys per l'amor d'un cerdo!!! I se va marcar un concertarro memorable. La veritat és que no havie tingut la sort de vore'l mai i, per molt que m'hagueren dit, no creia que fos capaç de moures amb l'energia d'un xaval de 20 anys. Increible!! Va començar el concert amb dos temes increibles: Raw Power i Search and Destroy... pa cagar-se! Desde el minut cero les birres no van parar de volar per l'aire. Després, com sempre, va fer pujar a uns quants del públic per marcar-se un ball amb ells. Hi ha que remarcar que l'home tè un problema greu de cadera i la veritat que el fet de vore'l "correr" per l'escenari arribe un punt que te fa patir i tot. Doncs aixina i tot, a mitad del tema I wanna be your dog se va llençar al públic, amb la mala sort que se va partir els morros, contra el cap d'algú segurament... El remate del tomate! Jo ahí realment vaig pensar: s'acabó! Pero no senyor! Va tornar a pujar! Sagnant com un porquet i va continuar cantant, ballant i escopint sang al públic! Se pot ser mes punkie? Pués si! pots tirar-te aigua pel cap per a que la sang s'escampe i encara "mole" més!!! Eixe día vaig estar en un concert punkie 100%!! Mira que he vist videos dels Ramones, Sex Pistols, el mateix Iggy, pero mai havie vist en directe una actuació tan punkie! Que personatge!!! Grande Iggy!!

Ací vos deixe la foto del moment sanguinari i el video del llançament al públic, que no tè desperdici

Bloody Iggy

I wanna be your dog - Iggy Pop

La veritat és que ere la primera vegada que anave al Cruïlla pero ja porta 4 anys funcionant i sembla que cada any va millor. De moment no es un festival per a res agobiant, no fas cua ni per beure, ni per pixar, ni tan sols per a demanar tickets. Els grups que van, tot i no ser al 100% del meu estil (he de reconeixer que este any em vaig decidir a anar única i exclusivament perque anave Iggy Pop) estan prou be. Van destacar els Gogol Bordello i la seua descarrega de gipsy punk, The Specials, que son uns clasics per segueixen armant prou de lio i van petar l'aforament. També me va flipar molt el swing electronic dels Parlov Estelar Band, l'electrònica a seques de 2ManyDjs i Birdy Nam Nam i la rallamenta dels catalans Za!. Un 10 per al Cruïlla! Tornarem!!

VAN UN CATALÀ, UN GALLEC, UN FRANCÉS I UN ARGENTÍ...

En l'entrada de la setmana pasada parlave de nous grups que acabe de descobrir i s'em va passar totalment un discàs d'un grup també barceloní que s'ha estrenat amb un treball potent i molt elaborat.  No en va  el seu productor a sigut Joe Marlett que ha produït discs, ni més ni menys que, a Queens of the Stone Age, Foo Fightrers, Nine Inch Nails, etc...

És tracta d'un quartet que pareix un acudit, ja que la formació està integrada per un català, un gallec, un francés i un argentí... s'anomenen Sons Of Meteora i el seu disc debut es titula Between the lines i és impressionant. És un disc molt, molt currat musicalment. Han aconseguit un sò realment contundent i vibrant. Tot un regal per als amants del rock i de la bona música en general. I com a mostra un botó...

La veritat és que escoltes el disc sanceret i penses: "Que cabrons! Han aconseguit casi casi fer un hit de cada cançò!!" De veritat, no se quina trajectoria han portat abans cadascun dels seus membres pero no sòn uns mindundis. Temes com "Face to the Ground", "You made my this way", "Why", etc son una alegria per a les orelles. Moltes, moltísimes ganes hi ha de vore'ls i comprovar que el seu directe és realment tant bo com sembla en els disc.

La llastima és que de moment poca cosa trobem d'ells en la red. Sobretot videos! Jo he aconseguit trobar aquet altre divertit video promocional fet al ritme del single "Face to the ground", pero poc més. 

Això sí, com sempre a l'Spotify està el disc sanceret. A continuació vos deixe el seu ellaç i també l'adreça de la seua web per si voleu pegar-li una miradeta. A rockejar!!!!

http://open.spotify.com/album/2IwLPASfZ9EPRp0TFRHM52

http://sonsofmeteora.com/

QUE BONICO ÉS DESCOBRIR

Bueno, després de més d'un mes sense publicar cap entrada i com que estic de vaga torne a la carrega. I ho faig amb dos grups que he descobert estes últimes setmanes que m'han sorprés de manera molt grata.

El primer és el quintet barceloní Icebend. La veritat es que ha sigut amor a primera vista. Rebuscant com faig habitualment per l'Spotify, les webs de Mondosonoro, Muzikalia, etc vaig descobrir a esta banda que per damunt de tot se prenen molt en serio açò de fer música i se reflecteix tant en els seus discs com en el seu directe. Va ser el divendres passat quan els vaig escoltar per primera vegada i el dissabte ja estave en la sala [2] de l'Apolo veient-los en directe!! Menudo "flechazo" no? I menuda conya!!!

Nadie pensó en volver - Icebend

L'estil dels Icebend és dificil de clasificar, ja que a més a més hi ha hagut una evolució en els seus discs. En la seua web n'apareixen 4, pero crec que només 2 son LP's i els altres 2 EP's. A mi me sonen a una mescla entre Vetusta Morla -supose que per la veu- i a Standstill -pel sò i perque han fet un canvi de l'anglés al castellà en les seues cançons. Tenen temes que podriem dir que son poperillos o indies pero desde luego hi han altres que s'enfonsan molt més en el rock, el folk, inclús en el grunge!

Ja dic que els acabe de descobrir -tot i que ja porten uns 10 anys de trajectoria- i bàsicament he escoltat l'últim disc, l'únic que tenen en castellà, anomenat Nadie pensó en volver. És una pasada notar com cada vegada qure l'escolte me va engantxant més i més. Vas descobrint matiços que requereixen de varies pasades per apreciar-los, pero ja desde el principi veus que músicalment no han deixat res a l'atzar, lo qual va quedar ben clar al vore'ls en directe: guitarra acústica, baix (impressionant), bateria, teclats+percusió i veu on tot encaixa a la perfecció. Tots els temes de l'últim disc sòn bonísims pero hi han temes com "Santa Marta" o "Ira, tristeza, duda" que tenen eixe puntet de dir: Ieeep! Açò mola que tremola no?.

L'anècdota del concert va ser que jo pensava que ells eren el grup principal pero resulte que eren els "teloneros" d'Exxasens (un grup instrumental també de Barcelona rollo Explosions in the Sky que no ho fan gens malament tampoc) per lo que només vaig poder disfrutar d'ells durant mig horeta.

I lo millor de tot és que tots els seus discs els pots escoltar de gratix des del Grooveshark. Ací vos deixe els enllaços de la seua web, on també podeu escoltar el seu últim disc sanceret i al Grooveshark on només teniu que posar el nom i vos eixiran tots els seus treballs. A disfrutar!!!

www.icebend.com

http://grooveshark.com


L'altre grup que m'ha sorprés gratament son els granadins Qüasar. La banda está formada per tot uns veterans i antics membres de TNT precusors del punkrock en Espanya, altres de 091, de Lagartija Nick i a més se fan acompanyar d'un compositor de música clásica i d'Estrella Morente. Imagineu-vos que pot eixir de tot este "batiburrillo". Doncs 12 temes que toquen pals tan diferents com el punk, el rock, el flamenc, l'electrònica i fins i tot música clàsica.

Pel que he llegit es tracta d'un projecte anomenat Eclipse que serà un disc amb, ni més ni menys que 40 cançons, i aquet Eclipse parcial de Lunas és només l'aperitiu. La idea es explorar tots els éstils músicals posibles i encaixar-los dins d'aquet megadisc.

De moment el que podem escoltar son una serie de temes sorprenents on per damunt de tot se nota les seues arrels punkrock -en temes com "Agonia, agonia", que podeu vore en el video anterior, "ExxonValdes" o "Europa, Europa"- pero on no deixa de sorprendre la mescla flamenco-electónica en el tema "La seguiriya del hierro", la versió flamenco-rock del tema d'Enrique Morente "En un sueño viniste" on se fan acompanyar de la seua filla Estrella Morente, balades rock com "El jardín del extranjero" o temes inclasificables com "Mare Tranquilitatis"... En defintiva, un disc que, en aquets temps que vivim músicalment parlant, on sembla que ja està tot inventat i només queda que tornar arrere o fusionar-se, els Qüasar com a mínim han fet un intent de mesclar totes les seues influènces i gustos músicals i han aconseguit un disc diferent i que val la pena escoltar-lo i disfrutar-lo.

La putada és que només està disponible en Itunes o Spotify... o en la tenda de discs clar. Ací vos deixe l'enllaç amb l'Spotify.

Fins la propera!!!

Quasar – Eclipse Parcial de Lunas