PAUEZNO... ELS ORIGENS (I)

I com en tota historia hi ha un origen. Des del principi el meu gust musical es va desdoblar en dos línies ben diferenciades. Per una banda està la música dels 60 i 70, que vaig anar descobrint a través dels cassettes de mon pare (gracies Julio per tindre una col·lecció tan extensa!) i per un altra part està la música que escoltavem els colegues en els 90 (una gran escola va ser el kiosko de Kokis, ja en parlarem!), principalmet es tractava de música alternativa de l'epoca; ahí van uns cuants exemples: Maniática, Reincidentes, Sin Diós, El Corazón del Sapo, Nocivo, Ghetto, Tarzán, Kuero i un llarg etc!!


Musica dels 60 i 70

Ací se mesclen uns cuants estils diferents que van des dels origens del heavy de Deep Purple (qui no s'ha flipat mai escoltant Smoke on the water o la increible Highwaystar amb el seus trepidants solos de Hammond i guitarra?) Black Sabbath o Led Zeppelin; passant pel rock sesentero de la Creedence, Janis Joplin, Jefferson Airplane, Jimi Hendrix, Bob Dylan,... y també The Beatles, The Animals (amb la meravellosa House of the rising sun), Sus Satánicas Majestades The Rolling Stones,... També he de destacar la figura de Santana, que a més a més a mon pare li molave mogolló, i en especial tres de les seues cançons, que me segueixen emocionant com el primer dia: Samba pa ti (no se si existeix un solo de gutarra més preciós i romàntic que el d'esta cançò; és una cançò sense lletra... cante la guitarra!), Oye como va (es escoltarla y el culet se me'n va d'un costat a l'altre) o la progresiva Black Magic Woman (quin final! uns mestres de la percusió!)

En aquet punt he de mencionar a la formació catalana Lone Star que, a pesar de ser uns grans desconeguts per a la majoria, a mi em van marcar notablement. Per sempre ens quedarà Mi Calle o la guitarrera Adelante! (a vore quin grup espanyol de l'época pegave aquets crits i distorsionaven tant com ells)

Gracies a esta base vaig anar descobrint altres grups increibles com The Doors, encara que això ja va ser cap al final dels 90. Que dir de cançons tan mítiques com Light my fire, Break on throught o The End. Vaig descobrir la psicodelia de Pink Floyd, que he de reconeixer que en eixe moment no la vaig saber valorar i no ha sigut fins uns quants anys després, quan he començat a maxacar tots els seus discs més importants. Va ser com una revelació, fins al punt de que s'han convertit en tot un referent per a mi. Per sempre em quedarà ja en la retina l'espectacle redissenyat de The Wall, que vaig tindre la sort de vore en el Sant Jordi en el 2011. Es tracta d'un disc conceptual de Pink Floyd amb tints autobiogràfics de la vida de Roger Waters (baixista), i que tè la cançò que conté el que està considerat com el 5é millor solo de guitarria de la història, el Comfortably Numb de David Gilmour. Ja m'hagués agradat a mi que a Barcelona haguere aparegut el mateix David Guilmour a fer el solo com en el video que vos he posat ací baix, corresponent a la mateixa gira pero gravat en Londres. Disfruteu-lo. Mereix la pena!!

I d'ací cap allà, d'un estil a un altre, de repent a mitad dels 90, en plena época estudiantil en l'institut, va caure en les meues mans un cassette recopilatori dels Ramones, el Ramones Mania, i poc després el Loco Live, directe gravat en Barcelona (acollonant!!). Els vaig escoltar, una i mil vegades i vaig dir "Açò és la hostia!!! Son tot temazos!! Directes sense floritures, pim pam! I un altre, i un altre!!!" Entonces jo estave també en plena época hardcore/punkie dels Guetto, Sin Diós, 37 Hostias, La Polla Records, Eskorbuto, S.A., Boikot,... i ere com dir "pero si estos son els pares de tot açò". Llavors vaig voler descobrir més música de l'época i va ser quan em vaig submergir en els origens del punk i van vindre els Sex Pistols, The Clash (la combinació perfecta va arribar amb el disc homenatge a The Clash fet per alguns components de Maniática anomenat La Furia) i un poc més tard els MC5, The New York Dolls, The Dictators,... I menció especial per a dos "pedaxo" de grups com The Stranglers, que vaig poder disfrutar-los en un genial concert en la Razzmatazz l'any 2009 i que jo sempre definisc com "el típic grup del que coneixes un mogolló de cançons pero no saps qui sòn" (escolteu si voleu No more Heroes, Always the Sun, Peaches o All day and all of the night i ja me contareu) i per al tio Iggy and the Stooges (mireu-lo en aquet video que és pa cagarse lo tronat que estave), personatge incombustible i que m'arrepentiré tota la vida de no haver-lo vist en concert l'any passat en València.

I així es com, cuan ja tens una edat i agafes certa perspectiva, te dones compte de com es van definint els teus gustos músicals. A uns ens agraden uns estils i a uns altres uns totalment diferents, pero a tots els que som amants de la música ens uneix un sentiment molt especial de complicitat amb els teus grups o cançons favorites. Una sensació que fa que, en quant sents els primers acordes d'eixa cançò que tant signifique per a tú, el cor s'accelere, notes un formigeig en la panxa, els pels de la nuca s'eritzen i de vegades notes com una substancia llagrimosa t'omple els ulls... i es produeix una conexió mágica... una comunió casi espiritual. Si alguna vegada vos a succeit sabreu del que parle, eh que si?

Acabe amb una llsta de temazos de la majoria de grups que vos he nomenat en aquesta entrada.

Fins la propera!!

Create a playlist at MixPod.com