PAUEZNO... ELS ORIGENS (II)

Musica alternativa

Ara si, després de l'alegrón de poder trobar material en format digital d'un grupaso com Nocivo, i crear les corresponents entrades, vaig a continuar amb el repàs dels grups que han anat formant part del meu mòn musical. Em referisc a tots eixos grups que van formar part de l'escena alternativa desde mitad dels 80 fins a finals dels 90 i que engloben gèneres que van des del rock, punk, hardcore,... passant per l'ska, reagge i inclús arribant al metal i al hip hop.

En l'entrada anterior vos nomenave el garito de Kokis. Tota la gent del meu poble que pugue llegir aquest blog sap perfectament del que parle. No ere ni més ni menys que un quiosc que ens servie de punt de trobada (i d'estancia) per a tots els colegues, amb l'alicient de que el Tío Kokis (persontage molt peculiar) sempre tenie un radiocassette en marxa (bueno en tots els anys d'existencia del quiosc igual pasarien per allí 10 ó 12 radiocassettes perque sempre estaven a l'intemperie i se li petaven cada dos per tres). A més, el personal anavem portant les nostres cintes i les anavem deixant allí. Recorde que al final Kokis tenie una caixa metàlica pleneeeeeta de cintes, que lamentablement també s'anaven trencant, o que, igual que u les deixave, un altre se les emportave; pero bueno que hi havie un subministrament continu de cassettes i ens permetia, als més asidus, estar al dia de l'escena musical alternativa.

Fer un repàs de tooooots els grups que vaig arribar a sentir en aquella época serie algo interminable, així que me centraré en els que més m'han marcat. I d'entre tots ells destaquen els Maniàtica, grup de Villena i que va ser un dels referents més importants per a tots els colegues. Els seus discos sempre eren els més apreciats. La banda estava formada per Javi Chispes a la guitarra i veu, i que més tard crearie la Banda Jachis, el seu germa Txispin al baix, Ama també a la guitarra i el Chato a la bateria. És cert que em falte el Viri que va ser la veu només en el Vitamnas A, primer disc del grup. El seu estil és molt rocker amb tints punks, lletres compromeses i elaborades. El seu disc més conegut és sense dubte El lado oscuro i conté temazos com "Cristobal Colono", crítca directa a totes les celebracions pel 5é centenari del descobriment d'America que es van dur a terme l'any 1992, com l'Expo de Sevilla. El mateix any en que ells gravaren el disc en la capital andalusa, per lo que tots els membres del grup van participar de forma activa en les protestes que es van produir durant eixes setmanes en Sevilla. Sempre que baixe per les Rambles recorde la lletra de la cançò: "Al final de la Rambla, me encontré con Colón, subido allí en su alto pedestal creetelo señala hacia aquí!..." . El tema "Color de corazón" i la seua meravellosa entrada de baix, "Poder", la verdaderament sentimental "Lo que nos queda" i com no la seua versió, molt sui generis, del tema de Bob Marley "Redemption song" i que ells titularen "Eres libre". Realment és d'aquets discs ben parits de principi a fi, tot "temazos".

Tot i que aquet tercer treball és el més conegut, els dos discs anteriors: Vitamnas A i Manacrítica, i el seu últim, Pero que no sea el ultimo, no tenen desperdici. Els cuatre contenen eixa màgia propiciada per la veu del Chispes i que posteriorment envoltarie també les cançons de la Banda Jachis. De l'últim vull destacar la meravellosa Brasi, dedicada al seu colega que malauradament els va deixar abans d'hora i que encara em fa posar un nus en la gola cada vegada que escolte la lletra (.. y si llorando te devoviera la vida, todos los mares ya estarian desbordados!).

Lamentablement no els vaig poder vore mai en concert en aquella época i l'any 1994 van decidir posar punt i final a la banda. Semblave que ja mai més tindrie l'oportunitat de disfrutar d'un dels seus directes i de repent en un Viñarock, en Villarobledo, crec que en l'any 2003, es van tornar a juntar i vaig aconseguir escoltar-los en directe i emocionar-me a tope amb els seus temes. Jo que soc prou sentimental per a la música (sempre dic que poques películes m'han fet plorar, pero cançons totes les que vullgues) imagineu-vos la situació: en mig del Viñarock, tot ple de punkies i gent del revés i jo a plena llum del dia i amb les llagrimes que casi se me saltaven de l'emoció de poder estar escoltant a un grup que tant ha significat per a mi...



Create a playlist at MixPod.com

Uns altres que es mereixen una menció especial son Ghetto. D'aquets vull fer una entrada especial si tinguere la sort, de nou, de trobar material d'ells en format digital. Ghetto eren una formació de Castelló, me sone que de Vinarós pero no ho se cert al cent per cent. El seu estil ere hardcore pur pero molt currat i molt oscur, amb lletres molt treballades i on la guitarra agafa molta presencia i la veu es acollonant. La seua maqueta "El grito de lxs mudxs" és un altra de les que he rebentat de tantes voltes que li he pegat. Després se que van traure un disc, en format Cd, sense títol, només posave Ghetto. Ho se perque me'l vaig comprar durant un concert de no se qui i la putada es que li he perdut la pista... espere que estigue en casa dels meus pares. La intro de la maqueta: "El grito de lxs mudxs" es una cançò instrumental amb un riff de guitarra impresionant. També destaquen "La Mascara", "O todxs o ningunx" i "Al  oido de lxs sordxs", que tanca la maqueta i on sembla mentira que la veu s'acople de manera tan perfecta a un riff de guitarra tant lent... Increible! Uns cracks!

I el tercer grup a destacar, i que per supost també faré una entrada a banda ja que tinc tot el material que han tret en format digital, son El Corazón del Sapo. Dels cuatre que portem fins ara crec que son els que més he escoltat. Jo sempre dic que hi han discos que t'agraden i altres que t'enganxen. Els de Maniática, Nocivo i Ghetto m'han enganxat, pero es que els de El Corazón del Sapo van més enllà. I encara ara, cada vegada que me'ls pose, me segueixen alucinant i no me canse mai d'escoltar-los. El Corazón del Sapo son una banda de hardcore/punk aragonesa que ha tret un total de 6 discos, desde el 1996 fins al 2004. El primer d'ells La imaginación contra el poder només va existir en casette fins que va eixir el segon, Fuego al cielo de los cuervos, en format cd i que incloia La imaginación contra el poder de forma integra. Hi ha que dir que entre mig van autoproduir-se un EP anomenat Que el perro no rompa las flores, pero que almenys jo, no vaig saber de la seua existencia fins després de comprar-me el Fuego al cielo de los cuervos. Per a mi el primer sempre tindrà una màgia especial, supose que precisament pel fet de ser el primer. A partir d'aquest, que tè un so més brut i visceral, es va notant una evolució lógica en el grup, provocada també per certs canvis en la formació. Els Sapos, com també son coneguts, han estat sempre molt implicats en la lluita social i han participat de forma activa, fins al punt de que el cantant Fernando ha estat en busqueda i captura i posteriorment empressonat per insubmissió, lo qual va fer que estigueren desapareguts durant un temps. Tampoc els he arribat a vore mai en concert, pero m'han contat tantes vegades l'actuació que van fer en el AJO (Asociació de Joves d'Onda) que és casi com si haguere estat allí. Per lo vist al començament del concert van eixir a l'escenari tirant foc per la boca literalment. Pa cagar-se!!! 
Encara que per mi tant La imaginación contra el poder com Fuego al cielo de los cuervos son dos discs arrolladors on tot son temazos, amb lletres inteligents i rabioses, que pasen per diferents estils que van des del hardcore més pur, el punk i inclús el rock and roll, he fet una selecció d'alguns dels seus millors temes.

Create a playlist at MixPod.com

I com he dit al principi d'esta llarguisima entrada la llista pordrie ser interminable, pero crec que aquets 4 grups formen l'espina dorsal de la meua base músical hardcore/punk. Clar que podie haver destacat a La Polla Records, Sin Diós, Tarzán, Ni por favor ni ostias, El último ke zierre, Reincidentes, Kuero, Narco i tants altres... I se que m'he deixat altres estils que també m'han influienciat moltisim com l'ska del Dr. Calypso o Skaparrapid, el funk hip hopero de Sindicato del Crimen, el metal de Hamlet, etc, etc. Tots ells tenen el seu lloc corresponent dins el meu esperit radical i en la seua mesura tots han sigut importants per a mi. I si en algun moment he de destacar algo d'ells ja lis farem una entrada especial