PER FAVOR MATA'M (part 2)

LONDRES

Paralelament al moviment nordamericà van apareixer en Anglaterra una serie de grups si cap més radicals. Encapçalats pels Sex Pistols, altres formacions com The Clash o The Buzzcocks van sorgir amb força desde les cladegueres de Londres.

Aquesta agresivitat i violència van fer molt de mal a la imatge del punk, ja que personatges com Sid Vicious van passar de mostrar una aparença d'agresivitat a descarregar-la directament sobre el públic. I com a mostra dos botons: Una imatge de Sid Vicious en un concert sagnant degut a una inscripció que es va fer en el pit amb una navalla on sembla que posava: "xuta'm" i escopia sobre el públic. I la segón és un video on es veu a propi Sid colpejant a un espectador amb el seu baix (0:08).

Sid Vicios amb el pit tallat

 Sid Vicious colpeja a un espectador

Açò junt amb altres histories que circulen del grup com que en un concert Sid li va llençar una jarra a una xica del públic que li provocà la perdua d'un ull, agressions a periodistes i finalment l'acusació de la mort de la seua novia Nancy Spungen (cosa que no quedà provada) van fer que la premsa relacionara directament el punk amb la violencia extrema i el moviment quedà reduït a la minima expressió. Sense rebre publicitat, ni eixir en la televisió, ni res de res. 

Per això fa rabia que grups com els Ramones que han estat durant molt de temps currant-se'ho, xuplant-se milers de kilometres per fer quasi 200 concerts a l'any (lo qual és una barbaritat si pensem que entre mig van gravar 21 discs) i que només es barallaven continuament entre ells, pero mai van crear cap incident entre ells i el públic, no hagen tingut la fama que mereixien. Ala, ja m'ha eixit la meua vena ramoniana i anti Sex Pistols!! jajajaja!

Bueno, tornant a Londres s'ha de dir que un dels errors que tè este llibre es que apenes nomena a un grup tan important com van ser The Clash. Potser fora el grup que més a dalt de les llistes va arribar amb el seu discarro London Calling i només se'l menciona de passada.

Koka Kola - The Clash

 ANYS 90:

 El llibre acaba en l'any 92, poc després de la mort de Johnny Thunders i Cheetah Chrome, cantants de The Heartbreakers i de The Dead Boys respectivament (ací si que li va vindre ve el nom a Cheeta... humor negre de les 21h) que és com una manera de representar la mort del punk; i encara que d'alguna manera el moviment mai ha tornat a tindre la força que va tindre en els seus inicis, si que és cert que han seguit apareixent grups que han intentat mantindre encesa la flama del punk. Estic parlant de grups com els Bad Religion, Rancid, NOFX, Lagwaggon, Green Day, Offspring i més actualment Teenage Bottlerocket i tants altres.

 Anesthesia - Bad Religion

Com he dit en la primera entrada sobre el llibre, és molt recomanable si t'agrada el punk i si vols enterar-te de totes les bogeries i barbaritats que van fer tota la serie de personatges que apareixen contades per ells mateixa.

PER FAVOR... MATA'M (part1)

Després de vore al gran Iggy, uns del mites vius dels incis del punk, aquet estiu m'he llegit Per favor mata'm: la història oral del punk, regal d'aniversari de Rachel i María (gracies a les dos). Es tracta d'una gran recopilació d'entrevistes fetes als principals protagonistes del moviment punk des dels seus inicis i ordenades de manera més o menys cronológica. Si vos agrada el punk aquet llibre es increible ja que pots assabentar-te, a partir dels testimonis reals dels seus protagonistes, de com va anar la cosa. Drogues, sexe i molt de rock and roll és el que trobareu en esta serie d'entrevistes entremesclades... I per damunt de tot un sentiment de fer el que cadascú volia en cada moment, sense prejudicis ni lleis. Va ser un moviment que va naixer de la deseperació, de la falta de treball i objectius de tota una generació que se sentia perduda i que no podia fer un altra cosa que descarregar la seua frustració amb una música visceral i un estil de vida portat al limit. D'ací naixqueren cançons com Blank Generation (Generació Buida) de Richard Hell and the Voidoids o el God save the Queen dels Sex Pistols amb el seu mitic estribillo "no future for you!".

God save the Queen - Sex Pistols

Quan parlem de punk son les imatges d'aquet video les que de seguida ens venen al cap: Johnny Rotten encorvat, cantant i maleint a la reina. Un altra cosa no, pero si algo se li ha de reconeixer als Sex Pistols és que amb només un album (Never mind the bollocks) van aconseguir moltísima repercusió i no només aixó, sino que han perdurat com al simbol de tot el que va ser el moviment punk (encara que també es cert que la mort de Sid Vicious també va ajudar a mitificar al grup fent valer la dita de "mor-te i seràs etern"). Tot i això, tenint en compte que el moviment va començar cap a finals del 60 i encara perdura, i ells només van estar del 77 al 78 no está mal no?

NOVA YORK:

Ací es on realment va començar tot. És la ciutat on el moviment comença a gestar-se i ho fa amb dos protagonistes principals: La Velvet Undreground i el seu padrí Andy Warhol. Allí, en l'edifici de la Factory, propietat d'Andy Warhol, va ser on Lou Reed, John Cale, Nico i companyia van començar a fer la música underground que, tot i que segueix sent un estil notablement diferent, si que donaria peu, gracies al seu ideari de "fes el que vullgues quan vullgues i com vullgues",  al naixement del punk. 

Hem de tindre en compte que estem parlant del finals dels 60 i que encara el rock hippie, psicodèlic i progresiu estava molt latent i d'ahí evidentment es va nutrir la Velvet. Les seues cançons seguien sent llaaaargues i un poc pesades, pero si que es cert que li van donar un toc irreverent i diferent i el grups que van apareixer posteriorment van trobar un altre estil, una altra forma de fer, aconseguint un so més visceral i directe. Fins llavors semblava que per a fer música havies de ser un superdotat i formacions de Nova York posteriors a la Velvet com els Dead Boys, The Dictators, The New York Dolls, The Hertbreakers i soooooobretot els Ramones li van donar la volta a la truita i van dir: si? Cançons de 2 minuts maxim, sense floritures i a fer la ma!!!

Sunday Morning - The Velvet Underground

DETROIT: 

Un a mica després que apareguere la Velvet en Nova York van sorgir en Detroit (ciutat de grans empreses de l'automobil anades a menys, lo que va provocar que molta gent es quedara sense feina ni expectatives) una serie de grups que ja es van apropar molt més a la idea que tenim del que és un grup de punk; i no només per la música, sino per l'estil de vida que portaven: moooolta heroina, tuinals, LSD, marihuana, alcohol, molt de sexe pero també molta música.

Per cert, una de les coses que m'ha ensenyat este llibre es saber per què s'anomenà Punk a aquet estil. Doncs tan secill com que va agafar el nom d'una revista que començà a editar-se en Nova York que s'anomenava Punk i feia entrevistes a gent del moviment... que fàcil no? La traducció de Punk es basura o desperdici, que és com la propia gent del moviment es definia a si mateix.

Pero tornem a Detroit. Ací van sorgir dos grups importantisims: MC5 (que vol dir Motor City 5, és a dir, els 5 de la Ciutat del Motor) i els Stooges, capitanejats per Iggy Pop. Aquestes formacions amb la seua actitud provocadora i la seua manera de viure al límit van començar a gestar el so ràpid i distorsionat del punk. Com que del Sr. Iggy ja vam parlar l'altre dia i ja vam possar algún video penjaré el mitic tema dels MC5 Kick Out de Jams, que qualsevol de la meua generació atribuïm al grup dels 90 The Presidents of the United States of America i que resulta que tè ja més de 40 anys!!! Del tio Iggy només dir que després de llegir el llibre encara no se com pot estar viu. Ho ha probat tot!!! Tot!! En el llibre cada vagada que ix és per a dir lo colocat que anava d'heroina, cocaina, alcohol..., que si se revolcava per damunt de vidres estesos per l'escenari, que si Nico li va pegar la gonorrea... En fin! Indestructible és el tio!!!

Kick out the jams - MC5

NOVA YORK DE NOU:
Contemporanis a la Velvet de Nova York van ser el Patti Smith Group i Television que encara van continuar amb un estil de cançons llargues i repetitives (Horses de Patti Smith dura 10:00 i Marquee Moon de Television uns 7:00). 

Un poc més tard, ja a mitjans dels 70, els New York Dolls, The Dead Boys, The Heartbreakers i els Ramones (que son els que més repercusió han tingut, perque han sigut els que més han perdurat amb diferencia, més de 20 anys damunt dels escenaris van estar!!) van deixar-se de floritures i van anar directes al gra: cançons molt més curtes, ràpides i cantades amb molta ràbia. Aquestes premises les van portar a l'extrem els Ramones que les tocaven totes seguidetes i els primers concerts duraven com a molt 15 o 20 minuts. A continuació vos deixe dos videos, u dels New York Dolls i l'altre dels Ramones, on se'ls pot vore barallant-se per decidir quina cançò van a tocar, en un dels seus primers concerts en el CBGB... de traca!. El so és prou roïnet, pero és que ells diguem que encara casi ni sabien tocar. Pero això va ser un altre de les raons de que ixqueren tantisims grups... vergonya ninguna!!! Per cert, el CBGB va ser un dels locals junt al Max's que van acollir els primers concerts de tots aquets grups de l'escena punk, incloent també a Blondie, Talking Heads i tants altres. CBGB significa Contry BlueGrass and Blues... cágate!!!

Personality Crisis - The New York Dolls

 

Ramones en el CBGB (1974)

EL LONELY BOY ES TROBA AMB RAMON I L'IGUANA

Bueno, després d'abandonar totalment el blog durant unes quantes setmanes (mesos potser?)... Algo m'han comentat d'una boda i tal... ;)

...tornem al lio! Al turrón!!!! I és que durant tot aquet temps m'han passat moltes coses, musicalment parlant.

Com diria Jack el Destripador, anem per parts. Lo primer que vull dir és que vaig tornar a vore a Marky Ramone i la seua banda d'imitadors... I no vull dir que ho fagen mal. Ja sabeu que qui vos parla es un ramoniano acèrrim, pero se perfectament que per a tocar cançons de los Ramones no has de ser ningún virtuós. Tot i això he de dir que el guitarra i el baixista que s'ha buscat Marky per a seguir treient-li suc a la marca Ramones, no ho fan gens malament. Del cantant no puc dir lo mateix. Per al meu gust la seua veu no encaixa amb el sò Ramones, pero que collons! Si eres un friki de la banda en quan comences a escoltar Rockaway Beach i un seguit de 30 temes SENSE PARAR!, al més pur estil Ramones, ja te desmelenes i et deixes emportar per les sensacions que te provoquen eixos acords i no pots fer res més que flipar-la! Un altra cosa és el que pensaran Joey, Dee Dee i Johnny des d'allà on estiguen...

En esta entrada també vull destacar una cançò per moltisimes raons (qui me coneixeu ja sabreu de que parle). Primer perque és un tema increible i segon perque el video oficial de la cançò és la bomba. Estic parlant del tema Lonely Boy dels Black Keys. Son un grup que els he descobert fa relativament poc i la veritat és que tenen uns discs increibles amb uns temes acollonants. Moltes ganes hi ha de vore'ls. Llastima que només vinguen a Madrid al Novembre i damunt siga un dimecres... :( 

Ací vos deixe el video en directe d'una actuació i després el videoclip oficial de la cançò... si, si, el que voreu és el video oficial de la cançò!! Gran ballarí el negret! Carlton Banks, del Principe de Bel-Air, no tè res que envejar-li!

 Actuació dels Black Keys en la BBC

Videoclip Oficial Lonely Boy - Black Keys

I per acabar tenim l'increible actuació del mestre de mestres, Dèu de Dèus, rei de reis... ni més ni menys que el Gran Iggy Pop!!! 65 anys!! 65 anys per l'amor d'un cerdo!!! I se va marcar un concertarro memorable. La veritat és que no havie tingut la sort de vore'l mai i, per molt que m'hagueren dit, no creia que fos capaç de moures amb l'energia d'un xaval de 20 anys. Increible!! Va començar el concert amb dos temes increibles: Raw Power i Search and Destroy... pa cagar-se! Desde el minut cero les birres no van parar de volar per l'aire. Després, com sempre, va fer pujar a uns quants del públic per marcar-se un ball amb ells. Hi ha que remarcar que l'home tè un problema greu de cadera i la veritat que el fet de vore'l "correr" per l'escenari arribe un punt que te fa patir i tot. Doncs aixina i tot, a mitad del tema I wanna be your dog se va llençar al públic, amb la mala sort que se va partir els morros, contra el cap d'algú segurament... El remate del tomate! Jo ahí realment vaig pensar: s'acabó! Pero no senyor! Va tornar a pujar! Sagnant com un porquet i va continuar cantant, ballant i escopint sang al públic! Se pot ser mes punkie? Pués si! pots tirar-te aigua pel cap per a que la sang s'escampe i encara "mole" més!!! Eixe día vaig estar en un concert punkie 100%!! Mira que he vist videos dels Ramones, Sex Pistols, el mateix Iggy, pero mai havie vist en directe una actuació tan punkie! Que personatge!!! Grande Iggy!!

Ací vos deixe la foto del moment sanguinari i el video del llançament al públic, que no tè desperdici

Bloody Iggy

I wanna be your dog - Iggy Pop

La veritat és que ere la primera vegada que anave al Cruïlla pero ja porta 4 anys funcionant i sembla que cada any va millor. De moment no es un festival per a res agobiant, no fas cua ni per beure, ni per pixar, ni tan sols per a demanar tickets. Els grups que van, tot i no ser al 100% del meu estil (he de reconeixer que este any em vaig decidir a anar única i exclusivament perque anave Iggy Pop) estan prou be. Van destacar els Gogol Bordello i la seua descarrega de gipsy punk, The Specials, que son uns clasics per segueixen armant prou de lio i van petar l'aforament. També me va flipar molt el swing electronic dels Parlov Estelar Band, l'electrònica a seques de 2ManyDjs i Birdy Nam Nam i la rallamenta dels catalans Za!. Un 10 per al Cruïlla! Tornarem!!

VAN UN CATALÀ, UN GALLEC, UN FRANCÉS I UN ARGENTÍ...

En l'entrada de la setmana pasada parlave de nous grups que acabe de descobrir i s'em va passar totalment un discàs d'un grup també barceloní que s'ha estrenat amb un treball potent i molt elaborat.  No en va  el seu productor a sigut Joe Marlett que ha produït discs, ni més ni menys que, a Queens of the Stone Age, Foo Fightrers, Nine Inch Nails, etc...

És tracta d'un quartet que pareix un acudit, ja que la formació està integrada per un català, un gallec, un francés i un argentí... s'anomenen Sons Of Meteora i el seu disc debut es titula Between the lines i és impressionant. És un disc molt, molt currat musicalment. Han aconseguit un sò realment contundent i vibrant. Tot un regal per als amants del rock i de la bona música en general. I com a mostra un botó...

La veritat és que escoltes el disc sanceret i penses: "Que cabrons! Han aconseguit casi casi fer un hit de cada cançò!!" De veritat, no se quina trajectoria han portat abans cadascun dels seus membres pero no sòn uns mindundis. Temes com "Face to the Ground", "You made my this way", "Why", etc son una alegria per a les orelles. Moltes, moltísimes ganes hi ha de vore'ls i comprovar que el seu directe és realment tant bo com sembla en els disc.

La llastima és que de moment poca cosa trobem d'ells en la red. Sobretot videos! Jo he aconseguit trobar aquet altre divertit video promocional fet al ritme del single "Face to the ground", pero poc més. 

Això sí, com sempre a l'Spotify està el disc sanceret. A continuació vos deixe el seu ellaç i també l'adreça de la seua web per si voleu pegar-li una miradeta. A rockejar!!!!

http://open.spotify.com/album/2IwLPASfZ9EPRp0TFRHM52

http://sonsofmeteora.com/

QUE BONICO ÉS DESCOBRIR

Bueno, després de més d'un mes sense publicar cap entrada i com que estic de vaga torne a la carrega. I ho faig amb dos grups que he descobert estes últimes setmanes que m'han sorprés de manera molt grata.

El primer és el quintet barceloní Icebend. La veritat es que ha sigut amor a primera vista. Rebuscant com faig habitualment per l'Spotify, les webs de Mondosonoro, Muzikalia, etc vaig descobrir a esta banda que per damunt de tot se prenen molt en serio açò de fer música i se reflecteix tant en els seus discs com en el seu directe. Va ser el divendres passat quan els vaig escoltar per primera vegada i el dissabte ja estave en la sala [2] de l'Apolo veient-los en directe!! Menudo "flechazo" no? I menuda conya!!!

Nadie pensó en volver - Icebend

L'estil dels Icebend és dificil de clasificar, ja que a més a més hi ha hagut una evolució en els seus discs. En la seua web n'apareixen 4, pero crec que només 2 son LP's i els altres 2 EP's. A mi me sonen a una mescla entre Vetusta Morla -supose que per la veu- i a Standstill -pel sò i perque han fet un canvi de l'anglés al castellà en les seues cançons. Tenen temes que podriem dir que son poperillos o indies pero desde luego hi han altres que s'enfonsan molt més en el rock, el folk, inclús en el grunge!

Ja dic que els acabe de descobrir -tot i que ja porten uns 10 anys de trajectoria- i bàsicament he escoltat l'últim disc, l'únic que tenen en castellà, anomenat Nadie pensó en volver. És una pasada notar com cada vegada qure l'escolte me va engantxant més i més. Vas descobrint matiços que requereixen de varies pasades per apreciar-los, pero ja desde el principi veus que músicalment no han deixat res a l'atzar, lo qual va quedar ben clar al vore'ls en directe: guitarra acústica, baix (impressionant), bateria, teclats+percusió i veu on tot encaixa a la perfecció. Tots els temes de l'últim disc sòn bonísims pero hi han temes com "Santa Marta" o "Ira, tristeza, duda" que tenen eixe puntet de dir: Ieeep! Açò mola que tremola no?.

L'anècdota del concert va ser que jo pensava que ells eren el grup principal pero resulte que eren els "teloneros" d'Exxasens (un grup instrumental també de Barcelona rollo Explosions in the Sky que no ho fan gens malament tampoc) per lo que només vaig poder disfrutar d'ells durant mig horeta.

I lo millor de tot és que tots els seus discs els pots escoltar de gratix des del Grooveshark. Ací vos deixe els enllaços de la seua web, on també podeu escoltar el seu últim disc sanceret i al Grooveshark on només teniu que posar el nom i vos eixiran tots els seus treballs. A disfrutar!!!

www.icebend.com

http://grooveshark.com


L'altre grup que m'ha sorprés gratament son els granadins Qüasar. La banda está formada per tot uns veterans i antics membres de TNT precusors del punkrock en Espanya, altres de 091, de Lagartija Nick i a més se fan acompanyar d'un compositor de música clásica i d'Estrella Morente. Imagineu-vos que pot eixir de tot este "batiburrillo". Doncs 12 temes que toquen pals tan diferents com el punk, el rock, el flamenc, l'electrònica i fins i tot música clàsica.

Pel que he llegit es tracta d'un projecte anomenat Eclipse que serà un disc amb, ni més ni menys que 40 cançons, i aquet Eclipse parcial de Lunas és només l'aperitiu. La idea es explorar tots els éstils músicals posibles i encaixar-los dins d'aquet megadisc.

De moment el que podem escoltar son una serie de temes sorprenents on per damunt de tot se nota les seues arrels punkrock -en temes com "Agonia, agonia", que podeu vore en el video anterior, "ExxonValdes" o "Europa, Europa"- pero on no deixa de sorprendre la mescla flamenco-electónica en el tema "La seguiriya del hierro", la versió flamenco-rock del tema d'Enrique Morente "En un sueño viniste" on se fan acompanyar de la seua filla Estrella Morente, balades rock com "El jardín del extranjero" o temes inclasificables com "Mare Tranquilitatis"... En defintiva, un disc que, en aquets temps que vivim músicalment parlant, on sembla que ja està tot inventat i només queda que tornar arrere o fusionar-se, els Qüasar com a mínim han fet un intent de mesclar totes les seues influènces i gustos músicals i han aconseguit un disc diferent i que val la pena escoltar-lo i disfrutar-lo.

La putada és que només està disponible en Itunes o Spotify... o en la tenda de discs clar. Ací vos deixe l'enllaç amb l'Spotify.

Fins la propera!!!

Quasar – Eclipse Parcial de Lunas

SENSE PODER PARAR D'STANDSTILL

Després del repàs que he fet en les primeres entrades als grups que van forjar el meu gust músical m'agradarie seguir fent entrades de les formacions que he anat descobrint en els últims anys i que d'una manera o un altra m'han deixat la seua empremta. Voldrie agrair-li a l'Ivan "primo meu" la gran cantitat de grups que m'ha descobert últimament durant les nostres xarrades i també gracies a escoltar el seu programa radiofònic El contestador de Brian, el qual vos recomane encaridament i que el podeu escoltar des del seu blog, anomenat de la mateixa manera, i que apareix entre els meus favorits.

Sempre que vull fer una entrada ho faig amb la idea de tractar diferents grups i finalment acabe parlant d'una banda només. Doncs be, així serà avui també. I és que hi han grups que es mereixen una menció especial, un repàs a fons del seu treball perquè la calitat dels seus discos és exepcional.

Quan vaig descobrir als Standstill vaig començar a escoltar les seues cançons de manera aleatoria mitjançant l'Spotify i va ser com: "pero açò que collons és??" i es que no estave assabentat de la seua trajectoria musical i de les diferencies abismals que hi han entre els seus treballs, fins al punt de pensar que estave escoltant grups totalment diferents. Ara vaig a seguir el consell de la meua novia Vir i vaig a penjar un video per a que el "rollo" no siga tan pesat. Només dir que Standstill no son un grup que entre fàcil a la primera, i que si aquet video no vos fa sentir algo no continueu llegint l'entrada. Encara que si sou persones que vos apasiona la música, independentment de l'estil, estic segur que com a minim vos farà sentir curiositat i ganes d'escoltar-ne més... "cuando haces pop..."

 ¿Por qué me llamas a estas horas? -  Viva la guerra

Que? Impressionant no?. Per a mi aquesta cançò es un "TE-MA-ZO" amb totes les lletres.

Parlem un poc de la seua trajectoria. Els Standstill son una banda de Barcelona que van apareixer en l'ambient hardcore cap a l'any 1997. Tenen un total de sis discs, tres en angles d'estil molt hardcore, amb els que van obtindre un gran renom tant a nivell nacional com europeu; i tres en castellà, on progresivament van mostrant un so menys agresiu i més melòdic en un intent de reinventar-se constantment; i ja vos dic que ho aconsegueixen. A part, el que caracteritza als Standstill son els seus espectacles en viu on sempre busquen arribar d'una manera diferent al públic, com per exemple en el directe del Viva la guerra que anomenaren 1,2,3,  on se situaven entre els espectadors o el seu últim treball Adelante Bonaparte! i l'espectacle que l'acompanya anomenat Rooom, on els musics perden protagonisme i se situen entre sombres davant de pantalles de projeccions que ixen de tres parets que els rodejen i serveixen de fil conductor de la historia que se conta en el disc

Cuando ella toca el piano-Rooom

  
Es podria dir que son una banda multidisciplinar, ja que també han realitzat algunes obres teatrals i una serie de documentals. Un d'ells em va servir per assabentar-me de la seua historia i que vos recomane que vegeu. S'anomena 10 años y una zanahoria i ens conta els 10 primers anys d'existencia de la banda. Flipareu vegent com van començar i en que s'han convertit! Aquí teniu el trailer.

Personalment els he vist ja tres vegades i he de dir que no me canse. La primera en les festes de Badalona de 2011. Hi havien moltes ganes d'Standstill i no van defraudar. Recorde de manera molt especial l'atmosfera que van crear amb cada cançò. Tenies la sensació de levitar! La segona va ser ja amb el seu espectacle Rooom en el "Teatre Joventut de l'Hospitalet" i que, com he dit servia de presentació del seu últim disc Adelante Bonaparte!. En ell se'ns conta mitjançant la música i projeccions la historia d'un tal Bonaparte, una fàbula circular, segons paraules del propi Enric Montefusco, cantant i ànima del grup, que comença amb una mort i acaba amb un naixement. Pels de punta i llagrimes als ulls. I per últim van tocar en el Festival Proxims que es va fer en juny de 2011 en el Poble Espanyol, junt a altres grups com Mishima, Mujeres, El petit de cal Eril i Antonia Font. Per supost van ser els millors.

No puc resistir-me a posar-vos el video del seu tema La mirada de los mil metros (pa flipar amb el baix!), així com una llista d'altres temazos seus. Només recomanar-vos que si teniu l'ocasió de vore'ls en directe feu-ho, no vos decepcionaran.

Create a playlist at MixPod.com

DE NOU EN EL "GHETTO"

La veritat es que després de tantísims anys sense escoltar res de Ghetto és acollonant que en una setmana hage trobat tot el seu material. El fet de començar a fer este blog m'ha servit per moltes coses. La primera ha sigut per a traurem eixa espineta que tenie desde fa temps de fer un blog. La segona per tornar a escriure en valencià de manera més asidua del que ho feia fins ara. I per últim per retrobar-me amb mi mateix i amb els meus origens músicals.

Portada El grito de lxs mudxs

Portada Amnesia o memoria

A pesar de que me considere una persona que està prou al día en quant a les noves tecnologies, l'informàtica, etc no ha deixat de sorprende'm que gracies a La Red hage pogut trobar material que, ni de lluny, ha arribat mai al gran públic i del que només he conegut la seua existancia en suport magnètic. És el que tè La Red, no hi han fronteres ni barreres... o si? Tots sabem el que ha ocorregut estos últims dies amb Megaupload (D.E.P.) i l'empeny que estan mostrant molts governs en restringir i/o censurar l'informació en internet (Ley Sinde, SOPA, etc), lo qual ens farà retrocedir uns quants pasos en compte d'avançar.

En fin, que la qüestió és que he trobat no sols la maqueta dels Guetto titulada Al oido de lxs sordxs i que és de lo milloret que es va fer en l'época en quant a música hardcore, sino que ademés he trobat el seu LP, anomenat Amnesia o memoria del qual no tenie ni idea de la seua existència. L'he estat escoltant i la veritat es que no està gens mal. El problema és que quan t'ix un disc, o millor dit una maqueta, tan redona, tan completa de principi a fi com és El grito de lxs mudxs, ho has de fer molt be per a superar-la. I sent sincer, després d'haver escoltat el Amnesia o memoria és un poc un "quiero y no puedo". També he de dir que a mi normalment els discs no m'entren a la primera. Es qüestió d'escoltar-los varies vegades i que la música, les lletres, la melodia,... et vagen calant. Això si, hi han dos temes que per a mi semblen una continuació exacta de la maqueta; es tracta de: "El espectador" i "Ese pequeño daño cotidiano". Realment son brutals!!. Encara aixina, només l'he escoltat 3 vegades i seguixc en procés d'assimilació. Per a que vosaltres feu la vostra propia valoració ací vos deixe els enllaços per a descarregar-los sancerets i ja em direu. Vos recomane que els descarregueu amb el JDownloader o similar per a evitar que se vos talle la descarrega. També he creat una llista de reproducció amb els millors temes dels dos discs... A hardcorejar un rato!!

GHETTO (El grito de lxs mudxs)
http://www.mediafire.com/?mzzjlmd4dzq

GHETTO (Amnesia o memoria)
http://www.mediafire.com/?dzng4mwze5mkylg





Create a playlist at MixPod.com

PAUEZNO... ELS ORIGENS (II)

Musica alternativa

Ara si, després de l'alegrón de poder trobar material en format digital d'un grupaso com Nocivo, i crear les corresponents entrades, vaig a continuar amb el repàs dels grups que han anat formant part del meu mòn musical. Em referisc a tots eixos grups que van formar part de l'escena alternativa desde mitad dels 80 fins a finals dels 90 i que engloben gèneres que van des del rock, punk, hardcore,... passant per l'ska, reagge i inclús arribant al metal i al hip hop.

En l'entrada anterior vos nomenave el garito de Kokis. Tota la gent del meu poble que pugue llegir aquest blog sap perfectament del que parle. No ere ni més ni menys que un quiosc que ens servie de punt de trobada (i d'estancia) per a tots els colegues, amb l'alicient de que el Tío Kokis (persontage molt peculiar) sempre tenie un radiocassette en marxa (bueno en tots els anys d'existencia del quiosc igual pasarien per allí 10 ó 12 radiocassettes perque sempre estaven a l'intemperie i se li petaven cada dos per tres). A més, el personal anavem portant les nostres cintes i les anavem deixant allí. Recorde que al final Kokis tenie una caixa metàlica pleneeeeeta de cintes, que lamentablement també s'anaven trencant, o que, igual que u les deixave, un altre se les emportave; pero bueno que hi havie un subministrament continu de cassettes i ens permetia, als més asidus, estar al dia de l'escena musical alternativa.

Fer un repàs de tooooots els grups que vaig arribar a sentir en aquella época serie algo interminable, així que me centraré en els que més m'han marcat. I d'entre tots ells destaquen els Maniàtica, grup de Villena i que va ser un dels referents més importants per a tots els colegues. Els seus discos sempre eren els més apreciats. La banda estava formada per Javi Chispes a la guitarra i veu, i que més tard crearie la Banda Jachis, el seu germa Txispin al baix, Ama també a la guitarra i el Chato a la bateria. És cert que em falte el Viri que va ser la veu només en el Vitamnas A, primer disc del grup. El seu estil és molt rocker amb tints punks, lletres compromeses i elaborades. El seu disc més conegut és sense dubte El lado oscuro i conté temazos com "Cristobal Colono", crítca directa a totes les celebracions pel 5é centenari del descobriment d'America que es van dur a terme l'any 1992, com l'Expo de Sevilla. El mateix any en que ells gravaren el disc en la capital andalusa, per lo que tots els membres del grup van participar de forma activa en les protestes que es van produir durant eixes setmanes en Sevilla. Sempre que baixe per les Rambles recorde la lletra de la cançò: "Al final de la Rambla, me encontré con Colón, subido allí en su alto pedestal creetelo señala hacia aquí!..." . El tema "Color de corazón" i la seua meravellosa entrada de baix, "Poder", la verdaderament sentimental "Lo que nos queda" i com no la seua versió, molt sui generis, del tema de Bob Marley "Redemption song" i que ells titularen "Eres libre". Realment és d'aquets discs ben parits de principi a fi, tot "temazos".

Tot i que aquet tercer treball és el més conegut, els dos discs anteriors: Vitamnas A i Manacrítica, i el seu últim, Pero que no sea el ultimo, no tenen desperdici. Els cuatre contenen eixa màgia propiciada per la veu del Chispes i que posteriorment envoltarie també les cançons de la Banda Jachis. De l'últim vull destacar la meravellosa Brasi, dedicada al seu colega que malauradament els va deixar abans d'hora i que encara em fa posar un nus en la gola cada vegada que escolte la lletra (.. y si llorando te devoviera la vida, todos los mares ya estarian desbordados!).

Lamentablement no els vaig poder vore mai en concert en aquella época i l'any 1994 van decidir posar punt i final a la banda. Semblave que ja mai més tindrie l'oportunitat de disfrutar d'un dels seus directes i de repent en un Viñarock, en Villarobledo, crec que en l'any 2003, es van tornar a juntar i vaig aconseguir escoltar-los en directe i emocionar-me a tope amb els seus temes. Jo que soc prou sentimental per a la música (sempre dic que poques películes m'han fet plorar, pero cançons totes les que vullgues) imagineu-vos la situació: en mig del Viñarock, tot ple de punkies i gent del revés i jo a plena llum del dia i amb les llagrimes que casi se me saltaven de l'emoció de poder estar escoltant a un grup que tant ha significat per a mi...



Create a playlist at MixPod.com

Uns altres que es mereixen una menció especial son Ghetto. D'aquets vull fer una entrada especial si tinguere la sort, de nou, de trobar material d'ells en format digital. Ghetto eren una formació de Castelló, me sone que de Vinarós pero no ho se cert al cent per cent. El seu estil ere hardcore pur pero molt currat i molt oscur, amb lletres molt treballades i on la guitarra agafa molta presencia i la veu es acollonant. La seua maqueta "El grito de lxs mudxs" és un altra de les que he rebentat de tantes voltes que li he pegat. Després se que van traure un disc, en format Cd, sense títol, només posave Ghetto. Ho se perque me'l vaig comprar durant un concert de no se qui i la putada es que li he perdut la pista... espere que estigue en casa dels meus pares. La intro de la maqueta: "El grito de lxs mudxs" es una cançò instrumental amb un riff de guitarra impresionant. També destaquen "La Mascara", "O todxs o ningunx" i "Al  oido de lxs sordxs", que tanca la maqueta i on sembla mentira que la veu s'acople de manera tan perfecta a un riff de guitarra tant lent... Increible! Uns cracks!

I el tercer grup a destacar, i que per supost també faré una entrada a banda ja que tinc tot el material que han tret en format digital, son El Corazón del Sapo. Dels cuatre que portem fins ara crec que son els que més he escoltat. Jo sempre dic que hi han discos que t'agraden i altres que t'enganxen. Els de Maniática, Nocivo i Ghetto m'han enganxat, pero es que els de El Corazón del Sapo van més enllà. I encara ara, cada vegada que me'ls pose, me segueixen alucinant i no me canse mai d'escoltar-los. El Corazón del Sapo son una banda de hardcore/punk aragonesa que ha tret un total de 6 discos, desde el 1996 fins al 2004. El primer d'ells La imaginación contra el poder només va existir en casette fins que va eixir el segon, Fuego al cielo de los cuervos, en format cd i que incloia La imaginación contra el poder de forma integra. Hi ha que dir que entre mig van autoproduir-se un EP anomenat Que el perro no rompa las flores, pero que almenys jo, no vaig saber de la seua existencia fins després de comprar-me el Fuego al cielo de los cuervos. Per a mi el primer sempre tindrà una màgia especial, supose que precisament pel fet de ser el primer. A partir d'aquest, que tè un so més brut i visceral, es va notant una evolució lógica en el grup, provocada també per certs canvis en la formació. Els Sapos, com també son coneguts, han estat sempre molt implicats en la lluita social i han participat de forma activa, fins al punt de que el cantant Fernando ha estat en busqueda i captura i posteriorment empressonat per insubmissió, lo qual va fer que estigueren desapareguts durant un temps. Tampoc els he arribat a vore mai en concert, pero m'han contat tantes vegades l'actuació que van fer en el AJO (Asociació de Joves d'Onda) que és casi com si haguere estat allí. Per lo vist al començament del concert van eixir a l'escenari tirant foc per la boca literalment. Pa cagar-se!!! 
Encara que per mi tant La imaginación contra el poder com Fuego al cielo de los cuervos son dos discs arrolladors on tot son temazos, amb lletres inteligents i rabioses, que pasen per diferents estils que van des del hardcore més pur, el punk i inclús el rock and roll, he fet una selecció d'alguns dels seus millors temes.

Create a playlist at MixPod.com

I com he dit al principi d'esta llarguisima entrada la llista pordrie ser interminable, pero crec que aquets 4 grups formen l'espina dorsal de la meua base músical hardcore/punk. Clar que podie haver destacat a La Polla Records, Sin Diós, Tarzán, Ni por favor ni ostias, El último ke zierre, Reincidentes, Kuero, Narco i tants altres... I se que m'he deixat altres estils que també m'han influienciat moltisim com l'ska del Dr. Calypso o Skaparrapid, el funk hip hopero de Sindicato del Crimen, el metal de Hamlet, etc, etc. Tots ells tenen el seu lloc corresponent dins el meu esperit radical i en la seua mesura tots han sigut importants per a mi. I si en algun moment he de destacar algo d'ells ja lis farem una entrada especial

NOCIVO

La busqueda s'ha completat! Entre estufes i mantes, perque avui porte un refredat important, he estat buscant la cançò de Nocivo que no trobave enlloc: "Artículo 60" i mira per a on que no només he trobat la cançò, sino tota la màqueta sancera amb les carátules i tot!!! Estic que no m'ho crec! Este matí l'he escoltat de principi a fi i m'han vingut records de fa 12 ó 15 anys, com si estiguere escoltant la cinta en el radiocassette del cotxe o en el de la meua habitació. Només per açò ja m'ha valgut la pena començar a escriure aquet blog.

Aquet matí també he contactat pel "carallibre" amb el meu colega Raul (se me hace raro tío, tengo que poner Okupa! jajajaja!) i m'ha estat informant un poc de la història del grup. Amb això, més el plaer de poder penjar una llista amb la maqueta integra, que per cert, amb l'emoció encara no he dit que es titulave Humor, Amor y Respeto i va eixir l'any 1991, ja ere més que suficient per dedicar-li una entrada sancereta al blog.

Portada a tot color de la maqueta

Si per a grups com NOFX, Bad Religion, Lagwagon o Rancid, es va parlar de punk melòdic jo definirie l'estil dels Nocivo com harcore melòdic. Així ho demostren, almenys per a mi temes com "Esto va a explotar" (que a més sembla una cançò profètica de tot el que està ocurrint en el mòn vint anys després de que s'escriguere: "El mundo es una bomba que está a punto de explotar. Mires donde mires aquí no hay nada justo..."), "Cancer de pulmón", o la maravellosa "Habrá tiempo para llorar" (que vam versionejar tots els grups que vam anar eixint en aquella época en Ribesalbes) i per supost "Todo un camino que recorrer" que apareix en l'entrada anterior a esta. Està clar que tenen altres que estan estructurats al més pur estil harcore de distorsió a tope; guitarra, baix i bateria accelerats al màxim i la veu desgarrada a més no poder. Pero altres tenen esta vesant melòdica que va ser la que li va donar realment el sò característic als Nocivo, a banda de la veu del cantant que tè un accent diguem "pijo" i que "xoca" prou escoltar-la en un grup d'estil hardcore, pero que en realitat mola molt i li dona un toc distintiu.

En quant a lo que és la història del grup cal destacar que van eixir en plena efervescencia de l'escena punk/hardcore valenciana. De fet ells sòn de València capital. En aquell temps  l'escena valenciana disfrutaba de mogolló de grups que es feien un fart de tocar en cases okupades, asociacions i demés recintes alternatius; a més d'una de les radios lliures pioneres del pais: Radio Klara. Pel que m'ha pogut informar l'Okupa van traure esta "maketa" l'any 1991 i després, l'any 1995, van gravar un disc amb part de les cançons que contenia més altres de noves, que jo crec que sòn les que apareixen en l'entrada anterior. Posteriorment, sembla que van gravar algún disc més, que no he conseguit trobar (de moment), fins que es van separar i van formar A llorar a la Iglesia (d'açò no tenie ni idea). De tot això ja parlarem si fa falta, de moment vos deixe que disfruteu d'aquesta canya de maqueta i espere que vos agrade tant com a mi!!

"...volveran los espíritus de salvajes animales,

resurgirán la llamas enfadadas de la Tierra,

entenderemos entonces nuestra esencia de micróbio,

entenderemos... que no despunta el Sol! Sin el aullido de lobo!!!"

Create a playlist at MixPod.com

I DE REPENT LA VIDA ET SORPREN!!

Estave a punt de publicar la meua tercera entrada en el blog i m'he vist obligat a retrasar-la. I és que de vegades la vida et fa regals inesperats. Resulte que volie parlar de l'escena musical alternativa de finals dels 80 i dels 90, es a dir, de la meua segon font d'influències, i m'estave centrant en grups que sòn relativament fàcils de trobar i de poder penjar videos o llistes de reproducció. I així,  escrivint l'entrada, de repent m'he enrecordat d'un grup que m'agradave moltísim anomenat Nocivo. La qüestió és que d'aquet grup només he conegut l'existencia d'una maqueta, en format magnètic per supost i que, evidentment no ere ni original, sino la copia de la copia de la maqueta original, per tant vos podeu fer una idea de quina era la qualitat del so i lo "be" que s'escoltave. El tema és que m'he posat a buscar en la red a vore si eixie algo dels Nocivo. Imagineu-vos lo complicat que és trobar música d'aquella época que només s'ha gravat en cinta magnètica... Doncs buscant buscant m'he trobat amb una web on estan penjades la majoria de les cançons d'aquella cinta que va pegar tantísmes voltes en els meus radiocassettes i que jo crec que la vaig ratllar o se me va trencar de tant escoltar-la.

La qüestió es que m'he ficat tant content i m'he emocionat tant que, de moment, vaig a deixar la que havie de ser la tercera entrada per a més endavant i vaig a penjar el llistat de cançons d'aquet grup mític de l'escena hardcore valenciana que apareixen en aquesta web i que a més s'escolten molt millor de lo que jo les havie escoltat en el meu radiocassette. És cert que he de reconeixer que me molaven mogolló pero no estic molt asabentat de la seua historia. Per a això necesitaré l'ajuda del meus colegues Pin, Ningu i Okupa. Cuan la tingue ja ampliarem l'entrada. Fins llavors anem a disfrutar d'aquestes meravelloses cançons.

Ah! Com tota historia no pot ser perfecta en aquesta web no apareix la seua cançò més guapa per a mi que ere "Artículo 60", la qual inclús la vam versionar nosaltres (si, encara no ho he dit pero teniem un grupet i m'encantave tocar esta cançò amb el baix!!!). De moment només he trobat versions de Malos Vicios i altres grups. Seguire buscant i en cuant la trobe per supost que la penjaré. Mentres tant podem disfrutar d'altres temazos com "Todo un camino por recorrer" que és la canya!

Espere que ho disfruteu tant com jo!!

Create a playlist at MixPod.com

PAUEZNO... ELS ORIGENS (I)

I com en tota historia hi ha un origen. Des del principi el meu gust musical es va desdoblar en dos línies ben diferenciades. Per una banda està la música dels 60 i 70, que vaig anar descobrint a través dels cassettes de mon pare (gracies Julio per tindre una col·lecció tan extensa!) i per un altra part està la música que escoltavem els colegues en els 90 (una gran escola va ser el kiosko de Kokis, ja en parlarem!), principalmet es tractava de música alternativa de l'epoca; ahí van uns cuants exemples: Maniática, Reincidentes, Sin Diós, El Corazón del Sapo, Nocivo, Ghetto, Tarzán, Kuero i un llarg etc!!


Musica dels 60 i 70

Ací se mesclen uns cuants estils diferents que van des dels origens del heavy de Deep Purple (qui no s'ha flipat mai escoltant Smoke on the water o la increible Highwaystar amb el seus trepidants solos de Hammond i guitarra?) Black Sabbath o Led Zeppelin; passant pel rock sesentero de la Creedence, Janis Joplin, Jefferson Airplane, Jimi Hendrix, Bob Dylan,... y també The Beatles, The Animals (amb la meravellosa House of the rising sun), Sus Satánicas Majestades The Rolling Stones,... També he de destacar la figura de Santana, que a més a més a mon pare li molave mogolló, i en especial tres de les seues cançons, que me segueixen emocionant com el primer dia: Samba pa ti (no se si existeix un solo de gutarra més preciós i romàntic que el d'esta cançò; és una cançò sense lletra... cante la guitarra!), Oye como va (es escoltarla y el culet se me'n va d'un costat a l'altre) o la progresiva Black Magic Woman (quin final! uns mestres de la percusió!)

En aquet punt he de mencionar a la formació catalana Lone Star que, a pesar de ser uns grans desconeguts per a la majoria, a mi em van marcar notablement. Per sempre ens quedarà Mi Calle o la guitarrera Adelante! (a vore quin grup espanyol de l'época pegave aquets crits i distorsionaven tant com ells)

Gracies a esta base vaig anar descobrint altres grups increibles com The Doors, encara que això ja va ser cap al final dels 90. Que dir de cançons tan mítiques com Light my fire, Break on throught o The End. Vaig descobrir la psicodelia de Pink Floyd, que he de reconeixer que en eixe moment no la vaig saber valorar i no ha sigut fins uns quants anys després, quan he començat a maxacar tots els seus discs més importants. Va ser com una revelació, fins al punt de que s'han convertit en tot un referent per a mi. Per sempre em quedarà ja en la retina l'espectacle redissenyat de The Wall, que vaig tindre la sort de vore en el Sant Jordi en el 2011. Es tracta d'un disc conceptual de Pink Floyd amb tints autobiogràfics de la vida de Roger Waters (baixista), i que tè la cançò que conté el que està considerat com el 5é millor solo de guitarria de la història, el Comfortably Numb de David Gilmour. Ja m'hagués agradat a mi que a Barcelona haguere aparegut el mateix David Guilmour a fer el solo com en el video que vos he posat ací baix, corresponent a la mateixa gira pero gravat en Londres. Disfruteu-lo. Mereix la pena!!

I d'ací cap allà, d'un estil a un altre, de repent a mitad dels 90, en plena época estudiantil en l'institut, va caure en les meues mans un cassette recopilatori dels Ramones, el Ramones Mania, i poc després el Loco Live, directe gravat en Barcelona (acollonant!!). Els vaig escoltar, una i mil vegades i vaig dir "Açò és la hostia!!! Son tot temazos!! Directes sense floritures, pim pam! I un altre, i un altre!!!" Entonces jo estave també en plena época hardcore/punkie dels Guetto, Sin Diós, 37 Hostias, La Polla Records, Eskorbuto, S.A., Boikot,... i ere com dir "pero si estos son els pares de tot açò". Llavors vaig voler descobrir més música de l'época i va ser quan em vaig submergir en els origens del punk i van vindre els Sex Pistols, The Clash (la combinació perfecta va arribar amb el disc homenatge a The Clash fet per alguns components de Maniática anomenat La Furia) i un poc més tard els MC5, The New York Dolls, The Dictators,... I menció especial per a dos "pedaxo" de grups com The Stranglers, que vaig poder disfrutar-los en un genial concert en la Razzmatazz l'any 2009 i que jo sempre definisc com "el típic grup del que coneixes un mogolló de cançons pero no saps qui sòn" (escolteu si voleu No more Heroes, Always the Sun, Peaches o All day and all of the night i ja me contareu) i per al tio Iggy and the Stooges (mireu-lo en aquet video que és pa cagarse lo tronat que estave), personatge incombustible i que m'arrepentiré tota la vida de no haver-lo vist en concert l'any passat en València.

I així es com, cuan ja tens una edat i agafes certa perspectiva, te dones compte de com es van definint els teus gustos músicals. A uns ens agraden uns estils i a uns altres uns totalment diferents, pero a tots els que som amants de la música ens uneix un sentiment molt especial de complicitat amb els teus grups o cançons favorites. Una sensació que fa que, en quant sents els primers acordes d'eixa cançò que tant signifique per a tú, el cor s'accelere, notes un formigeig en la panxa, els pels de la nuca s'eritzen i de vegades notes com una substancia llagrimosa t'omple els ulls... i es produeix una conexió mágica... una comunió casi espiritual. Si alguna vegada vos a succeit sabreu del que parle, eh que si?

Acabe amb una llsta de temazos de la majoria de grups que vos he nomenat en aquesta entrada.

Fins la propera!!

Create a playlist at MixPod.com

PRIMERA ENTRADA

Per fi!!!  M'he decidit a crear el meu propi blog!

En principi la idea és fer un blog sobre els meus gustos músicals, les meues influències, els meus discos favorits, els concerts que més m'han marcat, etc, etc... Pero com que sóc un poquet desorganitzat i anàrquic supose que també incloure altres cosetes....

Allà anem!!!

Bueno, i de quina manera pot començar un Ramoniano-noniano com jo a posar entrades en el seu blog?? Evidentment, amb una llista dels Ramones!!!

Que se pot dir dels Ramones que no s'haja dit ja?? Per posar un exemple clar, l'altre dia vaig estar en un concert dels Sonics (uns altres mítics per cert) i abans d'anar vaig llegir un comentari d'un blog que deia: "La influencia del Sonics en tots els grups d'estil "garage" ha sigut inversament proporcional a la seua fama". Doncs amb els Ramones jo crec que pase tres quarts del mateix pero amb grups d'estil punk, punk-rock, rock, heavy, pop, etc, etc... I tot i això, jo crec que han sigut molt més coneguts que els Sonics. En Argentina per exemple es van convertir en uns Deus!

En fi, la qüestió es que crec que els Ramones formen part de les influencies músicals d'un percentatge altisim de grups des dels 80 fins avui en dia. Un bon exemple es escoltar el disc homenatge, anomenat "We are a happy family" que li van fer formacions tan diverses com Red Hot Chili Peppers, U2, Marilyn Manson, Eddie Vedder (Pearl Jam), Kiss, Tom Waits, Green Day, Rancid, etc. Xe! Que han sigut la polla!!! jajajajaja!

Recorde que durant el meu primer any en Barcelona, el meu amic Manuel i jo ens vam enterar que venien a tocar els Ramones a la Sala Sidecar, i de seguida vam pensar: pero qui ve? Si l'han palmat tots? Pobres! Venie només Marky (bateria) amb 3 colegues que va juntar. Doncs encara així, en una sala que on no cabiem més de 150 persones, la vam petar de frikis ramonianos i vam disfrutar d'un concert increible com si foren els Ramones al complet!

Ale! Després de tots aquets comentaris fanàtics anem a comentar un poc la llista que he posat ací baix. Com son les cançons de los Ramones? Ràpides, directes, explosives, sense parafernalies. Es una descarrega de 2 minuts i mig màxim, 3 acordes com a molt, sense solos ni histories. Vistes així podrie haver agafat qualsevol dels centenars de cançons que tenen, pero, tot i aquet esquema que segueixen la majoria dels seus temes, hi ha una serie d'ells que quedaran per sempre més a la historia de la música.


Pista1: Blitzkreig Bop. 
Himne per excelencia del grup. Es la cançò que tots associem directament amb ells. El seu estribillo també ha quedat per a la posteritat del punk: Hey ho! Let's go!!! Lo més flipant d'esta cançò és que és la primera del primer disc! Increible!!! Això és apuntar maneres!!


Pista2: Judy is a Punk.
Aquesta cançò també pertany al primer disc. I per a mi te un so molt especial. Segons li he escoltat dir al Tommy (primer bateria del grup) va ser una de les primeres que van composar i en paraules seues "ere com estar escoltant algo totalment nou, un so del futur, desgarrador, intens, ensordidor!!!" Cuanta raó!!

Pista3: Sheena is a punk rocker.
Pertanyent al tercer disc (Rocket to Russia) també s'ha quedat com un dels himnes de la banda de Queens. Es una cançò que representa més fidelment l'estil que els definirà en tots els seus discos. A més ha sigut una cançò molt versionada per moltisims grups.

La resta de cançons es una selecció ràpida de temes mítics que podeu escoltar en qualsevol del seus recopilatoris com el RamonesMania o el Anthology.

Espere que ho disfruteu!!!!

Create a playlist at MixPod.com